> 

Quan era petita recordo que començava la festa de Nadal per un aparador.

M’explicaré,

Els meus pares ens duien a mi i els meus germans a veure els aparadors de El Corte Inglès de plaça Catalunya. Allò era tot un esdeveniment! música, personatges que es movien i parlaven, era com un somni, recordo que hi havia una gran expectació.

Ara ja no ho fan i si ho fan no té res a veure.

Jo no sé si algú en aquella important empresa va viure de la mateixa manera que jo tot aquell espectacle d’il•lusió, jo crec que no, perquè si fos així ho seguiren fent.

Ara de gran, que he estudiat escaparatisme me’n he recordat molt especialment. Me’n adono de la importància que pot tenir un aparador a la vida de qualsevol persona, i hem sorprèn, que amb el que s’ha arribat a escriure, estudiar i parlar del tema dels aparadors, encara hi hagi tants comerciants que se’ls passi per alt.

Un aparador pot fer-te viure, com a mi a la infantesa, una festa, una estació de l’any, un moment important a la teva vida.

Un aparador va més enllà del que es ven en una botiga. Pot vendre una manera de treballar, un detall cap a la persona que el mira, una il•lusió, una manera de viure...

Com pot ser que es tingui tanta cura amb la tria del local, amb la tria del logotip, amb la tria de les bosses,...inclús en la tria del dependents, i tant poca cura amb la imatge que ens enduem els vianants?.

Jo me’n adono que hi ha molts errors en el missatge que donen els aparadors, i hem costa d’entendre que a tants professionals de marketing, de ventes, de proveïdors, ....els passi per alt un tema tant essencial per un comerç com pot ser l’aparador.

Quan vaig començar a escriure aquest article, o petita història, vaig preguntar a un munt de gent de la meva generació si recordaven aquest aparador de El Corte Inglès i hem va sorprendre veure que ocupava un lloc en la memòria de tanta i tanta gent

Era com l’eurodisney del moment, recordo inclús la música.

El mateix dia que anàvem a veure aquest aparador també anàvem a la Fira de Santa Llúcia, però per mi no era el mateix. A la fira caminaves entre molta gent molt més alta que tu, no et deixaven tocar les figuretes, i els pares t’estiraven de la mà i t’anaven dient una i una altre vegada que vigilessis a no perdre’t que hi havia molta gent. Res a veure amb aquell quart d’hora davant de l’aparador de personatges que cantaven, es movien i que semblava que prenguessin vida.

Pot ser que tots aquests records hem vinguin per la nostàlgia de la infantesa, però jo, desprès de comentar-ho amb tanta gent, crec que no. Era una acció de marketing molt ben feta, amb tots els ingredients necessaris. perquè jo ara, amb quasi 40 anys relacioni els aparadors de El Corte Inglès amb el principi de les festes de Nadal.

A els comerciants els explicaria la meva història i els preguntaria si dediquen un temps de cada temporada, de cada data assenyalada,...a pensar en els seus aparadors. M’imagino que hem dirien que si que hi pensen, però segurament seria el de Nadal (amb voles, color vermell, verds i daurats), les rebaixes, l’11 de setembre i el Sant Valentí.

Però senyors, l’any té 365 dies!

No han pensat que una de les coses que la gent més parla quan torna de New York és dels aparadors de la ciutat?

En el moment que està vivint Barcelona, a nivell turístic, seria un bon moment per treure tota la nostra creativitat, tota la nostre elegància (que acompanyada del que ens va deixar Antoni Gaudí) no ens costaria gaire.

Aconseguir que la gent que vingués a Barcelona parles d’una experiència d’unes sensacions, d’uns records baixant el Passeig de Gràcia, de la Diagonal fins a Plaça Catalunya. I que no fos una avinguda de Botigues cares com qualsevol de qualsevol altre país.

No amb la globalització!
Personalitzem la nostre ciutat de cara al vianant.
Deixem que se’n dugui una experiència.
I sobretot..... un bon record.